Black & White or Color

Doncs això, que ara fa molts i bastants dies, un dia avorrit com estava -que estic sempre- que em truca un senyor i que em diu que agafem un globus. Jo que li dic que no, que la nit abans ja havia agafat un bon globus i en tenia prou, doncs ell que insisteix i en un prat de Queralbs comencem a bufar i a bufar, i collons el tiu portava un globus de debò. Era enorme aquella cosa. I aquella cosa que s’infla i que es posa de peu i que duia una cistella de vímet d’aquestes de bolets però un xic més gran, i ens posem a dintre, i semblem bolets, i ell comença a donar foc i foc i que allò s’enlaira i puja i puja i puja. I la Terra es fa petita i petita.
De seguida estàvem més alts que el Puigmal, quines vistes allà penjats al cel. S’hi veia la Vall de Núria i la de Coma de Vaca i les Gorges del Fresser i les Roques de Totlomon, a l’altre banda La Cerdanya però també el Cadí i fent pinya al Cadí, el Pedraforca. El poble de Queralbs de tant petit com havia quedat em va fer por que desaparegués, el senyor em va dir que no m’amoinés, encara que no el veiés, el poble seguia als peus. S’ha de dir que en aquest itinerari el senyor, que ara era el senyor conductor, no tenia molt clar cap a on aniríem, a mi tant m’hi feia, però quan algú li preguntava ell deia:
–anem cap al cel, que no ho veus?
I al cel ens trobàvem. Vaig estar tocant el cel que tenia tot al meu voltant, fins i tot vaig tancar el puny, però no vaig sentir res d’especial. De seguida vam agafar la C-17, però no per carretera, que era ara un fil massa prim, primer el Fresser i des de Ripoll, el Ter, eren els fils que seguíem. El vent era el conductor. I el senyor conductor no se ben be que feia, però que allí encara hi era. Foc i més foc, aquesta era la seva feina. Una mica ja anava bé per que feia una mica de fred, però em sembla que el senyor era molt fredolic, per que no parava i seguia amb el foc i el foc.
I nosaltres que vam començar a baixar i baixar, que encara que mai no ho hagi entès, de viatjar cap el sud la gent li diu baixar, però nosaltres no baixàvem sempre érem allà amunt, però anàvem cap al sud. I el Montseny i Montserrat al fons, i el món que petit que és.
Després vam arribar a un lloc on els habitants frueixen molt dels núvols, però sempre volen tocar de peus a terra. És per això que sempre que poden, mentre la gent dorm, col·loquen un núvol al seu voltant i amb uns fils el fan baixar, cap baix -no cap al sud- fins que el núvol arriba als seus peus. Després, i sempre seguint el mateix ritual, fan sonar els despertadors, i un senyor a la ràdio diu:
–Aquest matí, s’ha llevat amb boira. -I tothom s’aixeca dels llits i tothom és tant feliç. I tothom que vol anar a la feina. Demà ho repetiran. I els de la ciutat, així creuen que són uns sants, i que, per això, diuen, tenen el cel a la seva terra. Però s’obliden del sol.
I doncs, continuant, allà on es trobàvem, que es veia com si el terra fos cotó. I el senyor conductor va dir que se’ns havia acabat el viatge, que ell vol veure terra i no cotó. I el vímet que baixa i baixa i baixa, i passem per un núvol, i tot es fa blanc, i continuem baixant i apareixen unes cases creixent i creixent. I res, que ens trobàvem a Torelló, que era allà on començava el cotó i els fils que el lligaven a terra, i com que teníem molta gana ens vam posar a esmorzar.